En el full de ruta de Bali, fa gairebé dos anys, la comunitat internacional es va comprometre a arribar a un acord a Copenhaguen a finals de 2009 que assegurés l’acció per reduir els gasos amb efecte d’hivernacle, i donés continuïtat i intensifiqués fins a l’any 2020 els compromisos del Protocol de Kyoto, vigent entre 2008 i 2012.

Per tant, avui estem parlant de futur, sense oblidar que, alhora, som en ple procés d’acompliment d’objectius de Kyoto. L’objectiu global del primer període establia l’obligació dels països industrialitzats de reduir d’un 5% les emissions en relació amb 1990. És ben conegut de tothom que la Unió Europea ha liderat aquest procés i que, per bé que amb dificultats, és, en conjunt, en el camí d’assolir-la. També, que els Estats Units, el primer emissor mundial (14,4% del total), no ha ratificat aquest primer acord, tot i que hi ha hagut un canvi de posició de la nova Administració americana en aquesta qüestió. I que la Xina, l’any 2008, va superar els EUA com a primer emissor mundial de gasos amb efecte d’hivernacle en valors absoluts, si bé encara n’és lluny en termes d’emissió per càpita.

El full de ruta de Bali, a més del calendari, estableix tres premisses bàsiques: a) els països industrialitzats hauran de fer un esforç superior en aquest segon període, i a llarg termini, en la línia que estableix l’informe del grup d’experts (reducció d’entre el 25% i el 40% d’emissions per a l’any 2020 i d’entre el 80% i el 95% per a l’any 2050); b) les economies emergents hauran de fer esforços per reduir d’emissions, sempre que s’asseguri un transferència tecnològica i de recursos també verificable i eficient, i c) cal donar suport als països en desenvolupament perquè puguin adaptar-se als efectes del canvi climàtic.

A grans trets, aquest és el punt de partida. Aquests dos anys de treballs en el si de les Nacions Unides han estat molt productius. S’ha establert el marc de treball, i s’han posat sobre la taula els diversos instruments operatius. També s’han marcat les línies vermelles i la diversitat d’expectatives i opcions. Ara cal, però, tancar l’acord. És evident que la situació és diferent de fa deu anys. En primer lloc, perquè el missatge dels experts és molt més contundent en el seu quart informe de 2007: el canvi climàtic és inequívoc, d’origen humà i cal reduir-ne les causes de manera intensiva. En segon lloc, perquè també són més clares les causes i els efectes que ja es deixen sentir. I, en tercer lloc, i això és fonamental per entendre la dificultat de l’entesa, som davant d’un possible acord que no és només ambiental sinó que té una important repercussió en la governança mundial i en un canvi profund del model econòmic, amb efectes evidents sobre qüestions geopolítiques, alimentàries o de la distribució de recursos energètics i materials.

Frederic Ximeno
Director general de Polítiques Ambientals
Departament de Medi Ambient i Habitatge
Generalitat de Catalunya